divendres, 26 de desembre del 2008

ENTREVISTA AL PRIMER MINISTRE ESCOCÈS.


Entrevista amb el primer ministre d'Escòcia, que referma l'opció d'un referèndum per a la independència al seu país el 2010. Entrevista apareguda a Vilaweb.


Senyor primer ministre, com encara la convocatòria del referèndum per la independència previst per al 2010?

Jo sóc optimista de mena: aquest referèndum és el que hem de fer. I penso que el moment en què el farem és important perquè serà després de les eleccions generals a Gran Bretanya i podríem tenir, o bé un govern conservador, o bé un parlament a Londres sense una majoria clara, molt ajustat. Una situació política com aquesta fa pensar a la gent sobre el futur d'Escòcia. Alhora espero que aleshores els núvols negres de la recessió econòmica hauran començat a escampar. I si no fos així encara seria un argument més per a enfortir la idea del dret d'Escòcia a manar sobre la seva economia, a respondre en circumstàncies difícils. Nosaltres necessitem més capacitat i, crec jo, un marc econòmic europeu, que no tenim ara, i que és la millor opció. Per tot això crec que el 2010 serà un bon any. És clar que els altres partits en el parlament poden unir-se i aturar el referèndum perquè nosaltres som, en definitiva, un govern en minoria. Però si fan això, el tema del referèndum esdevindrà un gran tema, segurament el tema dominant en la campanya electoral escocesa del 2011. Per tant, em sembla que el 2010 és un bon any per prendre decisions.

Vostè ha passat molts anys treballant per la independència del seu país i ara n'és el primer ministre. Com porta aquest canvi? Es pot governar sense deixar de banda l'aspiració de la independència o governar l'obliga a canviar mentalment?

No hi veig cap contradicció, jo. Les dues coses han de ser compatibles per a la gent que vol la independència d'Escòcia, que creu que Escòcia ha d'anar més enllà. Perquè és evident que una de les maneres d'aconseguir la independència és demostrant-li a la gent que tens la capacitat, l'habilitat de governar-te. Penso que demostrar aquesta capacitat, demostrar que podem tenir èxit com a una administració autònoma, que dirieu vosaltres, és una manera de crear confiança, la confiança que la gent necessita per avançar. Nosaltres a Escòcia podem demostrar que portem el servei de sanitat molt bé i això ens serveix per a dir que ens sembla que podem portar també l'economia millor. Així que una cosa creix amb l'altra.


A Europa hi ha diversos casos com l'escocès. Fins i tot a Brussel·les hi ha qui parla d'ampliació interior o del Grup dels Quatre, referint-se a Escòcia, Flandes, el País Basc i Catalunya. Hi veu semblances entre aquestes realitats?

Jo no crec que haguem de portar Escòcia, Catalunya o Flandes, per exemple, a una situació en la qual pensem que el futur de Catalunya depèn d'Escòcia o que el d'Escòcia depèn de Catalunya o de Flandes, o d'enlloc. Jo penso que és molt millor que la gent miri les circumstàncies concretes del seu país i decideixi aleshores què és el millor que pot fer per la seva nació. Tot i això, és cert que la meva visita aquí o a qualsevol altre país significa i posa en evidència que tenim amistats i relacions amb partits arreu de la Unió Europea i que aprenem d'ells i hi dialoguem, i que mirem de treure coses positives de la col·laboració mútua, és clar que això passa, sens dubte. Però dit això, jo no vinc ara a Catalunya a veure com salvaré Escòcia des de Catalunya ni crec que Catalunya hagi d'anar a Escòcia o a Flandes o a enlloc. El futur de Catalunya és a Catalunya i en els sentiments, les eleccions i les actituds dels catalans. I així és que ha de ser.


No sé si vosté sap que cinc dies abans de la signatura del Tractat d'Unió entre Anglaterra i Escòcia, només cinc abans del 25 d'abril de 1707 va tenir lloc la batalla d'Almansa, que obriria la porta a la destrucció del Regne de València i l'ocupació de tot el país, tret de Menorca. El 1707 marca la fi del període històric lliure dels nostres dos països i tres-cents anys després ens trobem de nou treballant per una sobirania més ampla a Europa. Li diu això alguna cosa?


Els països han arribat a llocs distints com a productes de períodes particulars de la història. Jo penso que el que és més interessant de tot és saber què farem al futur. I saber què ha canviat en aquests tres-cents anys que fa que els països intentin guanyar autonomia, llibertat o capacitat de maniobra dins el marc europeu. Com a regla general, crec que, sigui quina sigui l'opció que prenguem en qualsevol lloc en el marc europeu tal i com el coneixem, una bona tria per als països petits és tenir la màxima llibertat dins aquest nou context europeu. Països diferents triaran vies diferents, que per això és que trien, però tenir aquesta flexibilitat dins la Unió Europea és una opció molt atractiva per als països petits, per a les nacions petites.

dimecres, 24 de desembre del 2008

ARTICLE SOBRE ERC

Article de reflexió sobre la situació on estem nacionalment.

AUTOR: Francesc Puigpelat.

Catalunya és un país on més de 14.000 milions d'euros anuals, que representen més del 8% del PIB, desapareixen en un pou sense fons que es diu Madrid. No és cap apreciació discutible ni cap dada inventada: són les xifres de les balances fiscals del Ministerio de Economía, publicades aquest estiu. 14.000 milions d'euros donen per molt: recordem que el debat sobre el finançament es redueix a que la Generalitat pugui ingressar entre 1.000 i 2.500 milions més a l'any. Una misèria!
El gran llast per al desenvolupament econòmic de Catalunya i el benestar dels seus ciutadans és aquest dèficit de 14.000 milions i el sistema de relació política (autonomia basada en dependència i submissió) que el possibilita. I el gran repte de Catalunya, des de fa anys, és canviar les relacions de poder amb Madrid de manera que s'aturi l'espoli.
Aquest va ser el discurs que va fer triomfar ERC el 2003. El mateix 2003, però, es va produir un gravíssim error, que al cap de cinc anys de cega persistència s'ha agreujat: l'aposta per un Tripartit amb l'excusa de fer "polítiques socials". L'absurd d'aquesta opció és que no es poden fer "polítiques socials" si no es resol abans el contenciós amb Madrid i es recupera una part substancial dels 14.000 que s'espolien. Parafrasejant Francesc Cambó: "Esquerra? Dreta? Diners!"
Aquesta és la contradicció. L'ordre lògic havia de ser:
1.- Recuperar els diners.
2.- Invertir-los en benestar social.
I això, traduït a política de pactes, fora el següent:
1.- Pactar amb CiU, fer front comú amb Madrid i aconseguir el concert econòmic o similar, per exemple.
2.- Un cop aconseguits els diners, fer un pacte d'esquerra amb el PSC i ICV i ocupar-se de les "polítiques socials".
Amb la perspectiva que donen cinc anys de Tripartit, es veu que l'opció estratègica d'Esquerra va ser un pífia garrafal des del punt de vista de l'autogovern, de l'economia i dels interessos del país. És una contradicció colossal, perquè Montilla no és ni serà mai el líder que necessita Catalunya per defensar els seus interessos a Madrid. Aquesta setmana ho comprovarem, quan els 25 diputats del PSC votin de franc a favor dels pressupostos del PSOE.
Però Carod i Puigcercós persistiran en l'error. A Catalunya hi ha un caldo de cultiu enorme per al sobiranisme, però Esquerra (paradoxalment) ha esdevingut el gran fre al sobiranisme. I aquest és un dels factors que causa la perplexitat, el pessimisme i la desafecció dels catalans.

dimarts, 23 de desembre del 2008

S´HAURIA D´HAVER JUTJAT FA MOLTS ANYS A AQUEST HOME.


Bon article d´en V. Partal sobre el feixista FRAGA IRIBARNE.


I escriuré els noms...


Conste que he passat mig dia pensant que no faria aquest article
Conste que he passat mig dia pensant que no faria aquest article, de tip que n'estic, d’aquest Fraga Iribarne. Ja n’estava quan jo era jove i ell signava sentències de mort o matava gent al carrer, que deia que era seu. I n'he estat tots aquests anys, en veient que un personatge amb un passat tan abominable podia viure en democràcia sense que ningú no li fera pagar les culpes. I n’estic d'aguantar les seues provocacions. Però he decidit que, aquest article, l'havia de fer solament per escriure el nom de les seues víctimes. I l’escriuré, el nom d’aquestes víctimes, perquè amb monstres com Fraga no tenim el dret d’abaixar mai la guàrdia. No podem deixar-li’n passar ni una sense recordar-li que és un criminal que fa dècades que hauria de podrir-se en una presó..., per a vergonya nostra, que no ho hem aconseguit.
Per això, perquè la memòria el perseguesca, escriuré el nom de Pedro María Martínez Ocio, de vint-i-set anys; de Francisco Aznar, de disset; de Romualdo Barrosa, de dinou; de José Castillo, de trenta-dos, i de Bienvenido Pereda, de trenta. Tots van morir a Vitòria el 3 de març de 1976, assassinats a trets per la policia, que depenia de Fraga. I el nom d'Oriol Solé, mort després de la fugida de Segòvia a mans dels seus sicaris. I els noms de Ricardo Garcia Pellejero i d’Aniano Jiménez Santos, morts a Montejurra, també sota el seu mandat.
I voldria escriure, però no el recorde, el nom d'un obrer assassinat a Elda per la policia aquell febrer del 1976, quan pintàvem parets per fer-ho saber. I escriuré amb lletra gruixuda el nom de Julián Grimau, mort de vint-i-set trets el 20 d'abril de 1963, a les sis del matí. Mort per una sentència del consell de ministres de Franco, en què aquest va demanar a tots els qui en formaven part que s’hi comprometeren. Dos van dubtar, però cap no ! era Fraga. Fraga va demanar la mort del cap del Partit Comunista. A tots ells el meu record, respecte i homenatge. A Fraga el meu menyspreu i, de nou, la demanda d'un judici que li faça pagar els seus crims.

dijous, 4 de desembre del 2008

UN ALTRE PAÍS QUE OBRE LA PORTA A LA INDEPENDÈNCIA.


Grenlàndia obre la porta a la independència.


El 75,54% ha votat a favor de més autogovern respecte de Dinamarca
Els habitants de Grenlàndia van aprovar ahir en referèndum d'ampliar l'autogovern respecte de Dinamarca amb el 75,54% dels vots. El 'no' ha obtingut un 23,57% en una consulta en què van participar un 72% dels electors, una xifra més elevada de l'esperada. El referèndum te caràcter consultiu i ara haurà de ser ratificat pels parlaments de Nuuk i Copenhaguen, però les diferents forces polítiques s'han posat d'acord a respectar-ne el resultat.
El nou estatut entrarà en vigor l'1 de juny de 2009, coincidint amb els trenta anys de l'autonomia grenlandesa. El principal escull amb què han topat els dos governs per posar-se d'acord en l'augment d'autonomia ha estat el repartiment dels ingressos proporcionats pel subsòl, perquè es creu que Grenlàndia té sota el gel reserves de cru molt importants, comparables a la meitat de les d'Aràbia Saudita. Aquesta explotació canviaria de manera substancial l'economia del país, que actualment viu de la pesca i dels ajuts del govern danès.