dissabte, 28 de febrer del 2009

BONA APORTACIÓ DEL FUTBOLISTA DEL BARÇA, HENRY.


Thierry Henry: “Catalunya no és Espanya”

El jugador francès del Barça assegura que “Catalunya és una altra
cosa” i que “l’has de viure per poder-la explicar”


El jugador del Barça, Thierry Henry, no només ha valorat el moment que viu l’equip i el seu bon estat de forma, en una entrevista a 'la Vanguardia', sinó que ha explicat la seva experiència a Barcelona i ha parlat sobre temes aliens al futbol. “Catalunya no és Espanya”, ha assegurat el jugador francès, “és una altra cosa i això s’ha de viure”.

“Quan arribes aquí et sorprèn veure tanta gent, és un shock, ho has de viure per explicar-ho”, ha explicat l’exjugador de l’Arsenal, un futbolista poc donat a fer declaracions però que habitualment se surt dels tòpics a l’hora de parlar amb els mitjans. “Després de vuit anys a Anglaterra”, ha explicat Henry, “vaig arribar a Barcelona i em va entusiasmar”.

Anirem a Brussel.les amb la fortalesa de saber-nos entesos a Europa!

dimarts, 24 de febrer del 2009

RAONS PER ANAR A BRUSSEL.LES EL 7 DE MARÇ


Per què aniré a Brussel·les (Article publicat al diari AVUI).
Toni Strubell i Trueta / Membre del secretariat de la Comissió de la Dignitat


No és que vulgui apel·lar a l'èpica, de cap manera. Però crec que en la vida de tot poble es produeixen alguns (rars) moments decisius. I penso que la manifestació dels 10.000 a Brussel·les en pot ser un. S'hi va a demanar una cosa tan bella i bàsica com és la llibertat.


¿PER QUÈ ARA? EN ELS DARRERS TEMPS molts catalans hem pogut constatar el futur que se'ns consigna: hi ha un intent formidable, per part de l'Estat, de perpetuar l'anul·lació dels nostres drets nacionals, d'impossibilitar l'equiparació de la nostra llengua amb les europees i d'anul·lar tota una trajectòria nacional moderna que ve de Francesc Macià i Lluís Companys, com si mai no haguessin existit. Les proves d'aquesta operació les tenim en el tractament de l'Estatut, en les greus limitacions de la llei de la memòria, en el cop anunciat del TC, en els atacs a la vehicularitat educativa del català i en l'inqualificable tancament de les emissores de TV3 al País Valencià. ¿Com es pot qualificar tot això si no és de genocidi encobert?


EL CERT ÉS QUE CAP DEMÒCRATA EUROPEU mitjà no acceptaria per a si una situació equivalent a la nostra. ¿Com podria acceptar que la determinació del seu marc legislatiu i polític, un cop votat al seu Parlament, depengués d'un Tribunal Constitucional hostil? ¿O que, si us plau per força, hagués de formar part d'un Estat, de tutela militar, on el seu fet cultural i lingüístic fos diàriament atacat, incomprès i arraconat, com ha denunciat darrerament Matthew Tree al LSE de Londres? ¿Com acceptaria un Estat que dóna total impunitat -inclús moral- als perpetradors de crims contra la humanitat, com ho fa Espanya amb els franquistes, tal com denuncia la Comissió de Drets Humans de l'ONU? És senzillament impensable. Doncs tampoc els catalans no ho hem d'acceptar.
DARRERAMENT, MOLTS CATALANS HEM pogut confirmar -angoixats- com el teixit social i institucional espanyol es troba molt còmode vivint a l'ombra de l'herència franquista. Així s'hi admet que no se n'anul·lin les sentències i que no es rehabilitin plenament les víctimes, ni es mostri cap interès institucional per conèixer i divulgar l'horror que va significar la dictadura, al contrari del que es fa per llei a Alemanya, Argentina i Sud-àfrica. Per exigència democràtica i per dignitat, no podem tolerar que la classe política espanyola, amb el seu monarca al davant, legitimi, de facto, no pocs fets consumats del franquisme.
DAVANT D'AIXÒ, ÉS EVIDENT QUE L'ADOPCIÓ d'un procés d'internacionalització del cas català és un pas intel·ligent per part d'un poble encara mancat d'una prestació tan imprescindible per a la supervivència col·lectiva com ho és tenir un Estat propi. No és per independentisme ni radicalisme que hi acudirem, sinó per pur instint de supervivència. I, a més, no passa dia sense que ens ho diguin: sense Estat, no sou ben ningú. Així ho han entès, també, gloenlandesos, kosovars i montenegrins. Els catalans ens veiem en la solemne necessitat d'acudir massivament a Brussel·les per escenificar una gran anomalia encara existent al si d'Europa: la nostra manca d'igualtat. No hi anem a dir que som superiors a ningú. Però tampoc volem que es perpetuï la nostra manca d'igualtat.
ANAR A BRUSSEL·LES NO SUPOSA LA FI DE cap camí. Serà un primer pas en la necessària internacionalització del cas català. Als qui diran que l'acte "crearà més frustració", cal respondre'ls tot demanant ¿què pot resultar més frustrant que assistir de braços caiguts al desmantellament d'un projecte nacional amb mil anys d'història? Si el 18 de febrer de 2006 i l'1 de desembre de 2007 vam ser capaços de col·lapsar el centre de Barcelona amb centenars de milers de manifestants pel dret a decidir, ara de nou estem cridats a posar nous arguments que convencin els nostres polítics que cal un decidit canvi de rumb. No per raons d'èpica. Sinó de lògica.

dijous, 19 de febrer del 2009

MOCIÓ PER LA INTERNACIONALITZACIÓ DEL DRET A TENIR UN ESTAT PROPI.


MOCIÓ PER LA INTERNACIONALITZACIÓ DEL DRET DE DECIDIR A TENIR UN ESTAT PROPI DEL POBLE CATALÀ


En un món globalitzat com l’actual, la nació catalana travessa una cruïlla històrica difícil i a la vegada decisiva. Trenta anys després de la recuperació de les nostres pròpies institucions d'autogovern, aquest, per bé que limitat, ha suposat un important avenç en el benestar de la societat catalana, en l'aprofundiment i en la seva adaptació a les demandes socials, econòmiques i culturals que se’ns han plantejat durant aquests temps.

Amb tot, el manteniment i la contínua millora del nostre país com un model de societat avançada i moderna, competitiva i capdavantera en la transmissió de valors cívics i socials progressistes necessiten assolir nous objectius i requereixen de nous instruments que no permeten l’actual marc constitucional espanyol. També és imprescindible una capacitat política que tampoc no està a la disposició de la classe política catalana a causa de la manca de sobirania amb què l’Estat Espanyol ha dotat a les autonomies.

Els reptes per a la continuïtat d'una nació moderna i pròspera en l’era de la globalització només podran ser superats si es desenvolupen polítiques ambicioses en el benestar social, en les infraestructures i els transports, en l’educació, en la recerca, en la societat del coneixement, en l'economia, en la indústria i en tots els àmbits que l’evolució futura demandi.

Aquestes polítiques ambicioses no són factibles sense un marc polític i jurídic adequat. L’actual marc, amb serioses limitacions que les recents reformes estatutàries han posat al descobert, agreujat per l’històric i persistent espoli fiscal al qual estem sotmesos, no podrà resoldre el nou finançament i farà del tot impossible la realització d’aquestes polítiques ambicioses i les inversions necessàries que es requereixen per fer front als reptes de la globalització amb garanties d’èxit.

Tot això, juntament amb les constants i sistemàtiques retallades de les nostres competències d'autogovern i els reiterats atacs contra la nostra llengua i cultura, posen en perill la nostra mateixa supervivència com a nació; més si tenim en compte que a Europa o es disposa d' un Estat propi o no s'hi compta.

Davant de tot això i en el context en el què ens trobem ara, el conjunt de la classe política i els sectors socials del nostre país hauríem de reflexionar molt seriosament sobre quin és el futur ens espera si no posseïm un Estat propi.

Ha arribat el moment que els catalans i catalanes decidim el nostre futur. És el moment d'apostar amb decisió per esdevenir una nació sobirana plenament reconeguda en el context internacional i poder desplegar totes les nostres capacitats col·lectives.

El dret a decidir és un dret democràtic i cívic que cal que totes les institucions sorgides de la voluntat popular pregonin i defensin. Més encara quan exercir aquest dret és la manera que avui disposem els catalans i les catalanes per encarar el nostre futur amb garanties de progrés i cohesió social. Progrés i cohesió social necessaris íntimament lligats a una llibertat i capacitat més grans del país per decidir les pròpies polítiques.

En els darrers mesos ha anat consolidant-se una iniciativa sorgida de la societat civil: Deu mil a Brussel·les per l'Autodeterminació de la nació catalana (Deumil.cat); l'objectiu de la qual és que milers de catalans i catalanes es manifestin el proper 7 de març pels carrers de Brussel·les -capital de les institucions europees- sota el crit de "Volem l'Estat propi!" en defensa i reclamant l'autodeterminació del nostre poble.

Deu mil a Brussel·les per l'Autodeterminació de la nació catalana pretén aconseguir que l'autodeterminació del nostre poble figuri en l'agenda internacional, especialment l’europea, i que els partits polítics nacionals es declarin compromesos amb aquest dret i a treballar per a garantir-ne l’exercici.

La iniciativa de la marxa a Brussel·les és de caràcter transversal i està totalment oberta al ciutadà individual, com també a les associacions que conformen la nostra societat civil, especialment les plataformes que en els darrers temps han estat protagonistes de les mobilitzacions més grans en resposta a les agressions contra les nostres llibertats i que reclamen el dret a decidir. També es dirigeix als sectors professionals i agents socials, empresarials i sindicals que entenen que la defensa dels seus sectors i interessos va íntimament lligada a una major capacitat del país per decidir les pròpies polítiques. I, sobretot, va dirigida al ciutadà català que, cansat que no se l’escolti, vol manifestar amb la seva pròpia veu a Europa, i al món, la nostra voluntat de ser una nació lliure.

Deumil.cat no està sotmès a cap sigla política específica i vol treballar obertament, mantenint l'autonomia de les persones, organitzacions i plataformes que persegueixin el mateix objectiu: l'autodeterminació de la nació catalana.

L'èxit de la iniciativa constituirà una oportunitat d'or per rellançar internacionalment el nostre dret a decidir. La marxa a Brussel·les servirà perquè el món, i Europa en particular, ens vegin als catalans i catalanes com una nació compromesa amb els valors cívics i democràtics. Constituirà una mostra de la nostra forma de ser, amb la presència i participació de la nostra cultura popular i una porta oberta als valors democràtics, cívics i solidaris que empeny la marxa a Brussel·les, mostrant la nostra inequívoca voluntat europeista des de fa generacions i la nostra determinació de participar en la construcció de la unitat europea com a catalans.



PER TOT AIXÒ, els regidors i les regidores del/s grup/s ________________________________________ PROPOSEM al Ple de l'Ajuntament l'adopció dels següents ACORDS:

1.- Adhesió del Ple de la Corporació Municipal als objectius de la manifestació ciutadana que recorrerà pels carrers de Brussel·les el proper 7 de març. Objectius que no són altres que aconseguir posar el dret de decidir a tenir un Estat propi del poble català en l'agenda internacional i en la centralitat del debat polític català, per tal que la nostra classe política es comprometi a treballar per a garantir el seu exercici.

2.- Comprometre's aquest Ple de l'Ajuntament a fomentar dinàmiques que ajudin a fer conèixer internacionalment la reivindicació del dret de decidir a tenir un Estat propi català. Impulsant contactes institucionals internacionals amb autoritats locals d'Europa i del món en general.

3.- Comunicar aquests acords a l'organització de la manifestació ciutadana a Brussel·les Deumil.cat; al Consell Comarcal; a la Diputació provincial; al Parlament i Govern. Així com al Parlament i Comissió europees.

dimarts, 10 de febrer del 2009

EXIT DE "EL MOMENT DE DIR PROU".


El llibre "El moment de dir prou. La manifesta incompatibilitat amb Espanya",

de Toni Strubell -amb pròleg de Francesco Cossiga- (Pagès Editors) s'ha exhaurit.


Per als qui se n'hagin quedat sense, i el vulguin comprar, us fem saber que aquesta setmana ja sortirà la segona edició.

Com podreu veure, continua figurant entre els més venuts a Catalunya (malgrat l'indubtable boicot existent en casos ben concrets). Ja se n'ha fet 18 presentacions: a
Vitòria-Gasteiz, Lleida, Barcelona (x4), Cassà de la Selva, Girona, Palau-solità i Plegamans, Sabadell, Sant Cugat, Valls, Bellpuig, Basilea (Casa Nostra),
Igualada, Arbúcies, Olot, Cubelles...

A quasi tots els actes s'hi ha repartit publicitat de 10.000 a Brussel.les, campanya per a la qual va destinat el 50% dels beneficis de les vendes del llibre.

Ara està previst de fer-ne noves presentacions a Mollerussa, Vilanova i la Geltrú, Vidreres, el Poblenou de Barcelona...


Moltes gràcies als organitzadors de totes aquestes presentacions.

LA GUERRA DEL 1936-39 TRAUMATITZA QUATRE GENERACIONS DE CATALANS.


La guerra del 1936-39 traumatitza quatre generacions de catalans, segons un estudi.


Els vençuts en la guerra pateixen problemes d'afectivitat · Se'n va parlar a les Jornades 'Identitat i exili' a Girona.
'Quan un país sofreix una catàstrofe social el trauma consegüent no afecta solament la primera generació, sinó que arriba fins la quarta', diu Anna Miñarro, codirectora de l'estudi 'Trauma psíquic i transmissió intergeneracional'. Per aprofundir aquesta anàlisi es va fer a partir del passat 5 de febrer a Girona les Jornades 'Identitat i exili', (PDF) que coincideixen amb el setantè aniversari de l'exili.

Van continuar a Barcelona i es van acabar a la Jonquera.


Segons l'estudi, que els vençuts no poguessin passar el dol va traduir-se en manca d'efectivitat, en tristesa i en sentiment de culpa. 'Si s'hagués fet justícia, no hi hauria hagut aquests traumes', opina Miñarro.

Les Jornades 'Identitat i exili', programades per a estudiar en profunditat aquests efectes psicològics, van consistir en conferències, taules rodones i films. Sobretot, es va abordar l'exili i l'efecte traumàtic que ha tingut en els catalans, individualment i col·lectiva.

LA CULTURA POPULAR AMB FOC NO POT DESAPARÉIXER.


Uns 450 grups impulsen un manifest perquè no desaparegui la cultura popular amb foc.


Diables i colles de bestiari estan preocupats perquè d'aquí a un any acaba la moratòria que els permet l'ús de material pirotècnic

Al gener del 2010 acaba la moratòria de la directiva europea aprovada el 2007 que regula l'ús del material pirotècnic i que afecta de ple les entitats culturals populars que, com els diables i les colles de bestiari, utilitzen el foc, i, per tant, festes tradicionals catalanes com ara la Patum, Sant Joan i els correfocs. Uns 450 col·lectius de diables i colles de bestiari dels Països Catalans han impulsat un manifest per demanar al govern estatal i a la Generalitat que es faci una regulació específica que protegeixi la cultura popular amb foc. Les entitats, «molt preocupades» perquè «ja ha començat el compte enrere i no hi ha resultats», demanen el suport de la ciutadania. La Generalitat ha creat una comissió de treball i presentarà una proposta al Ministeri d'Indústria, que ho ha de regular.

La Federació de Diables i Dimonis de Catalunya, l'Agrupació del Bestiari Festiu i Popular de Catalunya, la Federació de Dimonis i Diables del País Valencià i la Federació de Diables i Bèsties de Foc de les Illes –que representen uns 450 col·lectius– acaben de fer públic un manifest unitari, però amb redaccions diferents adaptades a cada zona, per reclamar el suport d'altres grups culturals catalans, com ara castellers i esbarts dansaires, dels ajuntaments, dels grups parlamentaris i de la ciutadania per evitar que la directiva 2007/23/CE del Parlament Europeu es traslladi sense canvis a la legislació estatal i es restringeixi l'ús del material pirotècnic sense distingir l'ús privat del públic.

Concretament, reclamen tant a la Generalitat com al govern estatal (malgrat que són conscients que és aquest últim qui ha de fer la transposició de la directiva) que «estableixin el caràcter singular dels elements festius de la cultura popular i tradicional catalanes mitjançant una regulació específica en l'ús dels materials pirotècnics».

LA PREOCUPACIÓ

El president de la federació de diables, Pep Enric, ho deixa molt clar: «Tothom està molt preocupat.» Creu que el col·lectiu paga ara «el buit legal» que ha denunciat durant molts anys i recorda que les tradicions populars i el foc estan molt arrelats a tots els Països Catalans, i, per tant, la directiva afecta, per exemple, els correfocs, les processons, els seguicis festius, la Patum, les falles, la mascletada infantil i Sant Joan.

Sete Udina, president de l'agrupació del bestiari festiu, deixa molt clar que les entitats han treballat des del mateix moment de l'aprovació de la normativa per aconseguir canvis. Ara, fan un pas endavant amb el manifest i un acte reivindicatiu que convocaran al mes de febrer perquè «el temps s'acaba» i cal «aconseguir un suport ampli» ja que «és la cultura popular la que està en perill». Els dos presidents reconeixen que el Departament de Cultura ha treballat per trobar una solució i oferir una proposta amb la creació d'un grup de treball mixt a través del Centre de Promoció de la Cultura Popular Tradicional. No han estat els únics. Per exemple, l'Ajuntament de València té previst aprovar avui una moció amb la qual vol recordar al Ministeri d'Indústria que han passat més de dos anys des de l'aprovació de la directiva, que, entre altres punts, prohibia als menors de dotze anys l'ús de material pirotècnic. De fet, la polèmica ha perseguit la directiva des de la seva aprovació perquè no es van tenir en compte totes les sensibilitats i es va concebre restrictivament.

ELS INFANTS I LA DISTÀNCIA

«Els nens són la llavor de la cultura del foc de demà», afirma Udina. En la directiva europea, però, es restringeix l'accés dels nens als petards, de manera que es prohibiran per als menors de dotze anys. Fins als setze anys podran utilitzar pirotècnia de baixa perillositat (bengales, bombetes i fonts) i entre els setze i els divuit de perillositat mitjana (carretilles amb poca càrrega). Aquesta restricció afecta directament les colles de diables infantils i la participació dels adolescents en les colles de diables i de bestiari amb foc.

Segons Enric, l'edat d'accés al material és un dels temes que es tracten en la comissió de treball amb la Generalitat. La federació també està amoïnada per un altre aspecte: les distàncies de seguretat. Així, per exemple, la directiva marca que quan es tracta de material de categoria 3, que serien els petards que s'utilitzen als correfocs, per exemple, la distància ha de ser igual o superior als 15 metres. «Necessitarem carrers de 30 metres per fer un correfoc, i no es podrà fer la Patum tal com és ara», explica el president.

Per Udina, les distàncies que marca la directiva fan inviables moltes de les festes que es fan actualment als Països Catalans i la relació entre el públic i els membres de les entitats. Enric recorda que els col·lectius no entren a valorar si les restriccions proposades per la directiva per als ciutadans són les correctes, però tenen molt clar que com a entitats formen part de la cultura popular i tradicional catalana, i que és una tradició «amb més de 800 anys d'història». Després de l'aprovació del manifest, els col·lectius que l'han impulsat es reuniran aquest cap de setmana per concretar la data i el lloc de presentació. «Serà un acte reivindicatiu on llegirem el manifest i hi haurà diferents representacions de cultura popular».

diumenge, 1 de febrer del 2009

EL GRUP BARNILS HA ACTUAT AMB LA DIGNITAT NECESSÀRIA.


S´ha d´agraïr al Grup Barnils de periodistes la seva actitut en aquest afer. Continuem dient que cal que cadascú es responsabilitzi del seu passat ( i el Sr. sentís del seu de feixista).

Si algú no ho sap caldrà que llegeixi el seu article a La Vanguardia el 1939, que es pot enllaçar a continuació.

No ens sobta gens que l´ABC es posin nerviosos i diguin bajanades sobre el Grup Barnils. Quan algú del país nostre té alguna actitut digna, de seguida és atacat per l´ABC, La Razón, la COPE, Antena 3 o tots a la vegada.


Aquí va la noticia publicada a l´Avui.


El lliurament de la medalla al mèrit del Treball a Carlos Sentís ha desfermat una tempesta al Col·legi de Periodistes, que va fer d'amfitrió de l'acte organitzat dilluns per iniciativa del ministre Celestino Corbacho. El Grup Barnils, com a col·lectiu de periodistes, ha redactat una carta que ha adreçat als col·legiats perquè la signin. El destinatari final serà el degà del col·legi, Josep Carles Rius, al qual reclamen que "es faci enrere de les paraules elogioses cap a Sentís" i que "la junta reconegui l'error que va cometre en acollir l'acte".
El text repassa la biografia franquista de Sentís. Destaca el fet que va entrar a Barcelona amb les tropes feixistes i vestit de militar el 26 de gener de 1939 –data de la qual es complien exactament 70 anys el dia de l'entrega de la medalla– i l'article ¿Finis Cataloniae? El fin de una película de gangsters, simplemente, que va publicar a La Vanguardia el 17 de febrer del mateix any. En aquell text, Sentís qualificava de "mafiosos" els governs de la República i de la Generalitat republicana. Una vintena de col·legiats ja s'han adherit a la queixa.
Joan Vila, vocal del Grup Barnils i membre de la junta del col·legi –per la llista de l'oposició–, es va queixar en l'última reunió de pel fet que el degà, Josep Carles Rius, hagués decidit que el col·legi podia acollir l'acte i per haver participat activament en la cerimònia, amb un discurs "elogiós". "El col·legi representa tots els periodistes catalans i s'ha implicat en un homenatge a una persona que està clar que no va actuar com un català demòcrata, tot i que a partir de 1975 es va reciclar com van fer tants franquistes. Entrar en aquest joc en un moment en què s'està recuperant la memòria històrica requereix almenys una explicació", argumenta Vila.
Per Rius, la qüestió és tota una altra. El degà diu que "el Grup Barnils és molt lliure d'impulsar la carta que vulgui", però de la mateixa manera anuncia que no es farà enrere "de res". "Tot el que vaig dir van ser paraules mesurades i pensades i no les retiro", puntualitza. En el seu discurs, Rius va destacar que "el mèrit com a treballador del Carles Sentis és indiscutible". I pel que fa al paper del condecorat durant la dictadura –com a periodista de La Vanguardia–, el va definir com l'opció de "centrar la mirada en les democràcies occidentals, que era una forma d’apostar per la llibertat i, també, de mantenir viva la vocació universal de Catalunya".
"Sentís té tots els reconeixements que es donen en aquest país, inclosa la Creu de Sant Jordi, i va ser el primer degà del col·legi [com a president de l'antiga Associació de Premsa de Barcelona, hereva de la dictadura, va ser el degà de 1986 a 1991 perquè no es va presentar cap altra candidatura]. A més, a l'acte hi eren el ministre de Treball i el conseller de Cultura, hauria estat injustificable que jo, com a degà actual, no hi anés", sentencia.

l´ABC.
Editorial agressiu al diari 'ABC'L'afer Sentís ha provocat una polèmica creixent al llarg d'aquesta setmana, i la queixa del Grup Barnils ha provocat un atac de l'ABC. En la pàgina d'opinió del suplement de Catalunya, el rotatiu madrileny inclou un petit article editorial –no va firmat– en què assegura que "s'ha de ser molt mesquí per condemnar l'homenatge" a Sentís.El text considera el periodista condecorat "un exemple de professionalitat, sentit comú i bondat personal, una cosa inassolible per a aquells que, emparant-se en el bon nom de Ramon Barnils han decidit que Sentís no mereix cap homenatge per 'franquista'". "I ho diuen ells, als quals amb al catalanisme per bandera només els falta portar pistola", conclou l'ABC en referència al Grup Barnils.