dilluns, 31 d’octubre del 2016

SUSO DE TORO: L' ESPANYA QUE HI HA I QUE HI HAURÀ.


L’Espanya que hi ha i que hi haurà
Ara sí, l’arc iniciat en els pactes sobre els quals es va aixecar la Constitució s’ha tancat en un cercle. Aquest joc s’ha acabat. S’han acabat els assajos i qualsevol dubte: aquesta és l’Espanya que hi ha, i no hi ha cap altre projecte nacional que tingui base política i social possible.
Espanya és això i no canviarà: això és el que diu aquest Parlament de Mariano Rajoy. El Parlament ja és seu. Quan el seu partit no va aconseguir majoria absoluta, va “declinar” intentar formar govern pactant amb altres forces, i això retrata plenament la seva cultura política antidemocràtica: només vol governar sobre la derrota humiliant dels seus rivals. Aquest és Mariano Rajoy, i qui expliqui qualsevol altra cosa menteix. Des de llavors tots els seus passos han anat dirigits a imposar la seva posició de força. Per formar un govern del seu gust havia de tenir els seus rivals destrossats, i ho ha aconseguit: el PSOE està liquidat organitzativament, políticament i moralment. Va ser llavors quan va acceptar l’encàrrec del rei “sense cap tipus de reserva”.
Mereix un capítol a banda la relació, plena de suspicàcies, entre el PP -i Rajoy concretament- i la casa de Borbó. Mai ningú havia debilitat tant aquesta relació com el candidat que “declina”, que va deixar atònit i en suspens el monarca, alhora que és un ferm suport de la monarquia com a continuadora del règim, d’origen potencialment problemàtic encara que avui no ho sigui. El franquisme i les seves Corts són la font de la legitimitat jurídica de la monarquia, un pecat original que no pot ser esborrat encara que es desitgi. Però tant per al PP com per a Rajoy, encara que no ho reconeguin en veu alta, són també la font de legitimitat que reconeixen a aquesta democràcia i les seves institucions. De vegades sembla que Franco tenia més visió històrica que la dreta espanyola avui. Naturalment la monarquia vol ser representació i és garantia de “la unitat d’Espanya”.
La nova investidura de Rajoy, aquest cop amb el suport dels que abans van ser la seva oposició, és un pacte polític d’abast sobre les bases i amb les condicions imposades per Rajoy. L’estat espanyol sencer és seu, de la dreta espanyola: ho és novament el poder executiu, ho és el poder judicial -com acaba de reconèixer amb preocupació el Consell d’Europa- i ho és el legislatiu. Naturalment la seva ideologia recorre de dalt a baix el funcionariat, no només gestors i advocats de l’Estat, sinó la gran massa de funcionaris i guàrdies formats en el continu ideològic del nacionalisme espanyolista hereu directe del franquisme. Però és que fins i tot el futbol és seu! No cal que l’hi preguntin a Gerard Piqué, ja ho aclareix el mateix president de la Federació de Futbol, Javier Tebas, militant de Fuerza Nueva i públicament madridista. Espanya és seva i tot queda a casa, ho diuen sense rubor, i els altres som rellogats.
I això és així perquè tenen un poder indiscutit. En temps de pau el sistema de mitjans de comunicació espanyol és la garantia que no hi haurà veritable democràcia a Espanya. D’això se n’encarreguen unànimement les capçaleres de premsa madrilenyes, que es presenten com a “nacionals”, i totes les empreses de telecomunicacions. Elles són la força, el poder que manté la població espanyola en la immaduresa democràtica, la garantia que no podran exercir la ciutadania i que els altres som els seus ostatges.
Hi va haver un temps en què el poder polític estava més distribuït i hi havia matisos, però l’evolució natural de la democràcia espanyola, accelerada per la crisi econòmica, va conduir a la concentració en un nucli compactat. Més que la crisi, el catalitzador va ser Catalunya. A Espanya tot poder polític és espanyolista, i la resta són dissidències insignificants.
La crisi del PSOE ha arraconat qualsevol díscol. Ara per ara és un partit que ofereix totes les garanties necessàries, un partit que mai faria una llei de memòria històrica o donaria una oportunitat a revisar el sistema constitucional amb un nou Estatut. L’espanyolisme militant i els interessos de burocràcies d’autonomies que van interioritzar el subsidi com un dret i com una forma de vida són propietàries del partit. El PSC fa una patètica afirmació d’existència però ja no li pot servir de gaire. No podrà refer-se perquè el partit mare comparteix la posició del PP i no deixarà marge a res que no sigui permetre la sardana, però els toros són obligatoris. La majoria forjada al Parlament espanyol que dóna un nou govern a Rajoy és políticament anticatalanista (i ideològicament anticatalana, també).
Aquesta és la nova llei. Parteix del fet que el desig de la majoria dels catalans és “el repte més greu” que té Espanya, i durarà una legislatura.


divendres, 28 d’octubre del 2016

ARRIMADAS: PARLEN ELS PROVOCADORS

Estem acostumats a que MOLTS dirigents espanyols es dirigeixein amb molt poc respecte quan parlen de Catalunya, estem acostumats a que dirigents espanyols expliquin mitges veritats quan parlen de Catalunya pretenent que la seva audiència espanyola tingui només la informació que a ells els interessa transmetre. Estem acostumats que ALGUNS dirigents espanyols facin declaracions al límit de la provocació per veure el pols dels catalans i catalanes.
Estem acostumats, és el que han fet, MOLTS dirigents des de fa tres segles. Això no vol dir que la situació sigui normal, tot just és el que no hauria de passar. Els provocadors no haurien de ser els que marquen el ritme a Espanya. És un símptoma que cal que mirin.
No hi ha res casual en les declaracions de l' Arrimadas, com tampoc n´hi havia en la fundació dels Ciudadanos. Però no caurem en el parany.
Com deia en Tardà: "Fotem el camp..."



arrimadas13tvenrevista
La cap de Ciutadans al parlament, Inés Arrimadas, ha donat explicacions avui al matí a Catalunya Ràdio sobre unes declaracions en una entrevista a 13TV que han aixecat molta polseguera. Arrimadas hihavia dit: ‘No sóc ingènua. Perquè sóc conscient de la realitat perquè la visc. Visc a Catalunya, porto escorta a Catalunya, perquè a Catalunya ja sabem què passa.’ Aquest matí, en una entrevista amb Mònica Terribas, Arrimadas ha dit que s’havien mal interpretat les seves paraules, i que no diu cap mentida quan diu que duu escorta, perquè el Departament d’Interior l’hi assigna com a cap de l’oposició. Però què és això que ‘tothom sap què hi passa, a Catalunya?’ Acaba responent: ‘Tenim una situació de tensió política.’
La conversa ha anat així:
Mònica Terribas: Vostè porta escorta com tots els polítics rellevants d’aquest país que necessiten una certa protecció i que el Departament d’Interior decideix protegir. Per què ho va utilitzar?
Inés Arrimadas: Utilitzar? No sé què vol dir amb ‘utilitzar’. Jo vaig dir una realitat, que és que porto escorta i no passa res.
M. T.: Vostè porta escorta perquè està amenaçada?
I. A.: No. Perquè el Departament d’Interior considera que sóc una de les persones a Catalunya que n’ha de portar, per la responsabilitat política que tinc.
M. T.: Igual que qualsevol conseller i que qualsevol membre rellevant del país.
I. A.: Això ho haurà de decidir el departament. És evident que el president, que els consellers, això passa a tot arreu, hagin de portar escorta. Jo puc ser responsable de les meves paraules, no de les interpretacions que alguns en poden fer. Jo porto escorta. I si algú vol que menteixi no ho faré.
M. T.: Vostè porta escorta d’ofici, o per què? Perquè vostè diu que ‘tots sabem què hi passa, a Catalunya’.
I. A.: Això, de veritat, estic fent una enumeració, no una conseqüència. I això és un tall d’una televisió. A mi em sorprèn molt, Mònica, t’ho dic de veritat, el rebombori que es fa de tot això.
M. T.: Per això li hem trucat. Perquè el que s’interpreta és que Inés Arrimadas insinua a 13TV…
I. A.: Alguns interpreten això. Que també hauríem de veure quins són els periodistes que han dit això. O el senyor Turull, que és l’ideòleg del cartell de CiU que diu que l’Espanya subsidiada viu a costa de la Catalunya productiva m’hagi de demanar explicacions… Jo sincerament faig moltes entrevistes, això de l’escorta m’ho han preguntat moltes vegades, és com un tema que genera interès.
M. T.: Però vostè està amenaçada?
I. A.: Jo he rebut amenaces.
M. T.: Com Oriol Junqueras i Carles Puigdemont, suposo.
I. A.: Exacte, sí.
M. T.: A través de Twitter i aquestes coses que uns persegueixen més que uns altres.
I. A.: Sí. Ahir precisament ens van atacar per cinquena vegada consecutiva la seu a l’Hospitalet. Per exemple. L’altre dia que vam sortir del parlament vam ser escopits i escridassats per alguna gent que havia vingut a la porta del parlament.
M. T.: A banda i banda hi ha brètols, amenacen periodistes quan van a una manifestació… Quan diu que tots sabem què passa a Catalunya què vol dir?
I. A.: Jo no vull parlar d’una banda i d’una altra. Les interpretacions que vostès vulguin fer del que he dit són seves, no són meves.
M. T.: Per això li ho pregunto, no volem interpretar. ‘Tots sabem què hi passa, a Catalunya’. Què hi passa, a Catalunya?
I. A.: Tenim una situació de tensió política. No heu posat la pregunta del senyor Marhuenda que dóna peu a la meva explicació. Això és una entrevista molt llarga, i en poseu un tall molt petit i tothom pot fer les interpretacions que vulgui. Jo puc dir que porto escorta, no dic mentides i això no ho he decidit jo. Tinc companys d’altres comunitats autònomes que no en tenen, que el servei d’Interior de la seva comunitat autònoma no considera que sigui necessari. Això vol dir que jo he dit com es diu en algunes tertúlies que l’independentisme, que estem en una situació… No he dit res de tot això. La interpretació que en faci alguna gent és seva.
La pregunta del director de La Razón, Paco Marhuenda, a què fa referència Arrimadas es pot escoltar perfectament en aquest vídeo:
Paco Marhuenda li demana a Arrimadas si caldrà fer un cop d’autoritat per frenar el procés d’independència i si es pot donar cap missatge d’esperança a la gent que els escolta. El director de La Razón ve d’expressar la seva extremada preocupació per la situació a Catalunya, declarant que ell se sent tranquil perquè viu a Madrid, però que encara té família a Catalunya, i que el procés polític català és la seva preocupació més gran. Arrimadas diu que sí que es pot donar el missatge d’esperança: ‘Jo tinc esperança i no sóc cap ingènua. Perquè sóc conscient de la realitat perquè la visc. Visc a Catalunya, porto escorta a Catalunya, perquè  ja sabem què hi passa, a Catalunya.’


dimarts, 25 d’octubre del 2016

VIC, BADALONA, FORCADELL ...

Aquesta setmana com veieu, està farcida de cites per a declarar davant la justícia espanyola de regidors (Vic i Badalona) i representants del Parlament de Catalunya (Carme Forcadell). No és cap casualitat.
Com ja havíem dit, el nostre suport incondicional a les nostres institucions (tant municipals com nacionals), de la mateixa manera com han fet altres entitats i organitzacions.
Aprofitem per recuperar una imatge històrica (molt poc coneguda) del partit Estat Català a Vic, els anys 30.
I afegim la reflexió den Vicent Partal avui a Vilaweb, sobre l' actuació del regidor Joan Coma (de Capgirem Vic).
El debat sobre això que en diuen la ‘desobediència’ passa ràpidament del terreny de la teoria al de la pràctica, senyal evident que el final del procés s’acosta. De les conseqüències de tot plegat i com cal fer-hi front, ja en vaig parlar en ocasió de l’actuació dels regidors de Badalona, el 12 d’octubre passat. Avui voldria continuar-ho argumentant, arran la situació creada per la denúncia contra Joan Coma.
Coma va decidir de no presentar-se a l’Audiència espanyola on havia estat convocat ahir al matí. Això incrementa l’enfrontament que Catalunya sosté amb l’estat. Si no vaig errat, és el primer càrrec electe català que es nega a acceptar que els tribunals espanyols jutgen les accions polítiques que fan les nostres institucions. I això és un salt polític d’una dimensió important.
Tanmateix, m’imagine que ell és conscient també que ser el primer el posa en una situació especialment delicada. Malgrat el suport popular i institucional que rep, suport al qual em sume incondicionalment, és més que probable que acabe essent detingut. Deduesc de les seues paraules que ho sap. I que per això ahir va demanar en públic als Mossos que no acatassen l’ordre de detenir-lo, però immediatament després demanà també als seus companys que si el detenien no volia violència ni agressivitat cap als qui se n’encarregassen: ‘Que ho respectin, des de la calma i sense insults’, digué, exactament. (Mireu al respecte també l’entrevista que li ha fet Josep Rexach on va més enllà encara, aclarint que el conflicte no és amb els Mossos sinó amb l’Audiencia.)
Els Mossos, com és ben sabut, són policia a les ordres del govern, però també actuen com a policia judicial. I quan fan de policia judicial reben ordres directes de la justícia, no del govern. És fàcil de preveure que ben prompte l’Audiència espanyola demanarà als Mossos que detinguen Coma i el lliuren a la Guàrdia Civil, que seria, en circumstàncies normals, l’encarregada de portar-lo a declarar a Madrid.
Em sorprendria molt que això no fos així i, en el moment en què ens trobem, sense haver aprovat la llei de transitorietat, no sé veure de quina manera que siga legal això es podria evitar. Hi insistesc: legal. Evidentment, el govern de Catalunya podria desobeir també ell, actuar il·legalment i negar-se a executar les ordres judicials ordenant als seus funcionaris l’incompliment. Cosa que significaria un pas endavant en l’enfrontament amb l’estat d’una dimensió colossal, immensament més gran que el que ha donat Joan Coma. I, sincerament, no veig el govern de Catalunya disposat a assumir ara les conseqüències d’un pas d’aquesta dimensió.
Aleshores què passa si els Mossos no desobeeixen i acudeixen a detenir Coma, fent funcions de policia judicial?
Doncs passarien unes quantes coses, totes elles importants. Primer que el gest del regidor de Capgirem Vic compliria la funció de posar en relleu els límits que té ara mateix el govern de Catalunya. Perquè el mateix govern que li dóna suport obert i unànime ha de detenir-lo a les ordres d’un tercer, en aplicació d’una decisió injusta que rebutja. És evident que la posició del regidor de Capgirem Vic els pressiona, els obliga a qüestionar-se tot allò que fan i els causarà una incomoditat manifesta. El govern té un problema, doncs.

L’actitud de Joan Coma, però, compleix també la funció de retratar clarament el sistema i el moment en què ens trobem. Perquè la denúncia d’un regidor d’extrema dreta, contrari a la democràcia, serveix perquè un tribunal d’excepció, heretat del franquisme, processe un representant votat pel poble, l’únic delicte del qual és donar suport a una resolució aprovada pel Parlament de Catalunya. En aquest sentit cal remarcar que la denúncia del paper de l’Audiència espanyola, que és la que provoca el problema, uneix tothom i consolida el bloc rupturista a Catalunya, cosa que no es pot menystenir. La imatge d’ahir al matí a Vic, amb polítics de grups tan diferents fent costat a Coma, és una passa endavant en la línia de ruptura amb el règim nascut de la transició, inimaginable fa només un any. L’Audiencia Nacional espanyola té per tant, un problema bastant més greu que no pas el del govern de Catalunya.
I finalment, em sembla que el fet més important és que el gest de Joan Coma fa pedagogia, apel·la directament als altres càrrecs electes del país i marca una manera concreta de col·lapsar les institucions espanyoles.
Entenguem-nos: la desobediència no es pot exigir a ningú. O t’ho creus i ho fas en llibertat o és un contrasentit: la desobediència només pot nàixer de la pròpia llibertat. Però, evidentment, no és igual desobeir tu sol que, per exemple, trobar-te amb mil càrrecs electes autoinculpats per haver fet la mateixa cosa que tu has fet. O trobar-te amb nou-cents ajuntaments i el parlament aprovant mocions basades en les teues paraules exactes i enviant notificacions a l’Audiència on diguen que ho han fet i que també volen ser cridats a declarar. No és igual per a qui fa el pas, però, sobretot, no seria igual per al país. Ni per a Espanya. Que aleshores sí que tindria un problema d’un abast tal que no el podria ni gestionar.

divendres, 21 d’octubre del 2016

ESTAT CATALÀ: SUPORT AL PARLAMENT I A LA PRESIDENTA.

Estat Català cridem a defensar el Parlament de Catalunya

Donem tot el nostre suport a la Presidenta del Parlament
de Catalunya Carme Forcadell.
Prou agressions judicials espanyoles.
Declarem la independència !!!

dimarts, 18 d’octubre del 2016

L' ESTACA EN CORS A LA TV FRANCESA.



La cantant francesa Jenifer va participar dissabte en l’emissió de ‘Les copains d’abord’, un dels programes més populars de la cadena pública francesa France2. Durant l’emissió, va interpretar una versió en cors de ‘L’estaca’ de Lluís Llach. En la interpretació de la cançó, traduïda amb el nom de ‘Catena’, la va acompanyar el grup Chjami Aghjalesi.
El programa va ser vist per prop de tres milions d’espectadors, segons les dades oficials d’audiència de la cadena. El vídeo només és disponible per als espectadors de l’estat francès, però ací en podeu veure un altra interpretació igual, feta per un programa anterior de France3, amb els mateixos protagonistes.






dissabte, 15 d’octubre del 2016

HOMENATGE D' ESTAT CATALÀ AL PRESIDENT COMPANYS, AQUEST MATÍ.

Homenatge d'Estat Català al President Lluís Companys 2016


Els i les militants d' ESTAT CATALÀ han participat aquest matí en l' homenatge del partit al President de la Generalitat de Catalunya, afusellat a Montjuïc el 15 d' octubre de 1940.




dimarts, 11 d’octubre del 2016

12 d'octubre: NADA QUE CELEBRAR

Com sempre, com cada any, no tenim res a celebrar.
Ens solidaritzem amb els pobles indígenes de l' Amèrica Llatina.
Malgrat que Badalona s' hagi fet enrere per les pressions de la Llanos de Luna, donem suport als 13 ajuntaments que tampoc celebraran res el 12 d' octubre.


dissabte, 8 d’octubre del 2016

ELS FETS D' OCTUBRE DE 1934, MARGALLO I LA INDEPENDÈNCIA


82 aniversari dels Fets del 6 d'octubre del 1934. Homenatge als màrtirs del 6 d'octubre, morts en defensa de la llibertat de Catalunya.


                   Ofrena floral al CADCI .6 d'octubre 2016

Margallo i els Fets d'octubre del 34 

A la tornada de l'estiu el ministre ha tornat a carregar amb força contra el procés independentista català impulsat pel govern de la Generalitat i una majoria parlamentària independentista.

El ministre d'Afers Exteriors en funcions, José Manuel García-Margallo, va començar a despatxar-se a gust al País Basc durant la darrera campanya  electoral, va  advertir que el "desafiament sobiranista" de Catalunya és el "més important" que afronta Espanya, ja que "d'una crisi se'n surt, un atac terrorista se supera, però la dissolució d'Espanya és absolutament irreversible".

Sobre la possibilitat d'esdevenir un estat, García-Margallo ha indicat que si Catalunya o Euskadi proclamen unilateralment la independència no tenen "la més mínima possibilitat de ser considerats estats" per la comunitat internacional, ja que es requereixen nou de quinze vots i cap veto al Consell de Seguretat de l'ONU.

"És absolutament inimaginable que en el Consell de Seguretat sigui reconeguda una declaració unilateral d'independència", ha dit el ministre, que ha al·ludit a les tensions nacionalistes que pateixen alguns dels països del Consell, que amb tota seguretat vetaria un procés similar a Espanya.

Segons les dades que ha exposat, Catalunya, fora d'Europa, perdria la "tercera part" de la seva riquesa, patiria més desocupació i disposaria de "menys pensions, menys sanitat i menys serveis socials". Margallo sempre la mateixa cantarella, després de "l'estratosfera" ara vol jugar a la història.

El ministre d’Afers Estrangers espanyol en funcions, José Manuel García-Margallo, ha expressat públicament preocupació per l’anunci que va fer el president de la Generalitat, Carles Puigdemont, de convocar un referèndum el setembre de l’any vinent: “Puigdemont ha fet el desafiament més gran a la unitat de la nació espanyola des del 6 d’octubre de 1934”, ha dit.

Segons ell, aquest fet, barrejat amb la paràlisi de la política espanyola des de fa mesos, fa que Espanya es trobi “en una autèntica situació d’emergència nacional”. I ha afegit: "Una secessió de Catalunya només podrà triomfar si Espanya es troba enmig de dificultats internes, i ens hi trobem, perquè tenim un govern en funcions”.

El 6 d'octubre de 1934 el govern català va fer una "Proclama" contra la dreta reaccionària espanyola i en favor de la llibertat i la República, no entrarem ara a valorar l'oportunitat, la preparació i menys els resultats. El 6 d'octubre del 34 el que sí va demostrar és el valor del poble català que va sortir al carrer desarmat a lluitar per la llibertat de Catalunya.

Avui, 82  anys després, no hem d’oblidar el record pels independentistes catalans que van morir heroicament defensant el CADCI i altres indrets de Catalunya:

Jaume Compte i Canelles (PCP). Canonejat per l’exèrcit al local del CADCI a Barcelona.
Manuel González i Alba (PCP). Canonejat per l’exèrcit al local del CADCI a Barcelona.
Amadeu Bardina i Prat (PCC). Canonejat per l’exèrcit al local del CADCI a Barcelona.
Josep Duch i Torné (JEREC). Mort en el tiroteig amb l’exèrcit a la plaça de Catalunya de Barcelona
Ferran Moratona i Guasch (JEREC). Mort en el tiroteig amb la guàrdia civil al barri del Clot a Barcelona.
Guillem Rafart i Marcó (JEREC). Mort en el tiroteig amb l’exèrcit a la Rambla de Barcelona.
Isidre González i Guardiola (JEREC). Mort en el tiroteig amb l’exèrcit a Lleida.
Francesc Bellat i Gomà (JEREC). Mort en el tiroteig amb l’exèrcit a Lleida.

  Ofrena floral al Fossar de les Moreres als màrtirs dels Fets d'octubre del 34.6 d'octubre 2016


De fet, el que vol fer el ministre Margallo és desviar l'atenció i seguir creant alarmisme, el que realment fa por al ministre i a tots els poders fàctics hereus del feixisme, que fa vuitanta anys que viuen molt bé a costa d'aquesta unitat d'Espanya, el que  realment els fa por no és el 6 d'octubre del 34 a Catalunya, sinó les eleccions del 16 de febrer del 36 en què els favorables a la llibertat nacional i social van treure 43 escons i la dreta reaccionària encapçalada per la Lliga en el Front d'Ordre solament va treure 13 escons. Més tard, el 18 de juliol, als carrers, el poble català va aixafar el cop d'estat feixista contra la República i especialment contra Catalunya.

Això es el que realment els fa pànic, 80 anys després el poble de Catalunya democràticament torna a guanyar a les urnes i al carrer. La voluntat de milions de catalans de ser lliures no la pot aturar un estat que l’únic que ha sabut fer és un altre cop d'estat, aquesta vegada, i pel moment, judicial. Un estat no es pot mantenir solament amb coaccions, prohibicions i inhabilitacions, com la darrera que la Fiscalia demana 10 anys d'inhabilitació per a l'expresident català, Artur Mas, i nou per a les exconselleres Joana Ortega i Irene Rigau, per haver convocat la consulta sobiranista del 9-N.

Una mitja veritat, o si més no el que s’hauria d’aprofitar, és el temor d'en Margallo: "Una secessió de Catalunya només podrà triomfar si Espanya es troba enmig de dificultats internes". És per això que els poders fàctics han fet un cop d'estat dintre el PSOE, per tal de garantir un govern fort contra Catalunya.

Tenim la legitimitat dels vots, tenim el govern i la majoria parlamentària, tenim el poble al darrera, 80 anys després no ho podem deixar passar, és la nostra darrera possibilitat. Nosaltres a la nostra, i com diu el president Puigdemont "referèndum o referèndum", i al proper octubre Catalunya independent.

Jordi Miró.president d'Estat Català.Publicat a Racó Català el 6 d'ctubre 2016